San Juan de Gaztelugatxe, Sant Joan Baptista

san juanhuella          

El nom d’aquest lloc, San Juan de Gaztelugatxe, es deu al fet que Sant Joan Baptista, precursor de Jesucrist, va arribar allí i va deixar les seves petjades marcades en l’illot. La tradició explica que Sant Joan Baptista va arribar a tocar terra en aquest punt de la costa basca deixant les seves petjades marcades en la roca en quatre llocs diferents: en l’arc de Sant Joan en el propi nucli urbà de Bermeo, al costat del caseriu Itsasalde,en l’alt de Burgoa i el darrer d’ells en l’últim graó d’accés a l’ermita.

Una vegada aconseguida l’ermita cal tocar la campana tres vegades i demanar un desig.
Els vaixells de pesca de Bermeo quan surten a pescar solen realitzar diversos girs a babord i estribord perquè el sant els doni sort. Les dones que sofreixen algun problema relacionat amb la fertilitat solen acudir a aquest lloc en la creença que el Sant els ajudarà a solucionar aquest problema. Als buits de les escales, identificats com les petjades de Sant Joan, se’ls atorga diferents poders curatius, per beneficiar-se dels mateixos cal ficar els peus en ells buscant que guareixin els calls o es deixen barrets, mocadors o chapelas per guarir el mal de cap.
Afegir també, que en les coves que hi ha en Gaztelugatxe, es diu que el Inquisidor tancava a les dones considerades com a bruixotes.

Anuncis

En Capablanca, bandoler de la serra de l’Obac

 

pepbarberacapablanca     En Capablanca va ser un dels bandolers llegendaris del Camí Ral. En Capablanca era un humil pagès que es guanyava la vida fent de mosso per les masies. El motiu pel qual es va convertir en bandoler va ser el següent:

Un dia després de cobrar la paga de tot un mes de treball, va decidir anar-se’n a Manresa a gastar-se una part d’aquests diners i, quan va arribar a Manresa va ser assaltat, maltractat i robat per un grup de lladres. Aquest fet el va afectar i desenganyar tant que es va prometre no tornar a guanyar-se la vida honradament i des d’aquell dia viuria de tot allò que robés als altres.

Així, es va armar amb un pedrenyal i es va cobrir amb una capa de color blanc i es va convertir en el saltejador de camins més temut de tota la contrada. Per assaltar els viatgers que passaven pel Camí Ral estenia la seva capa al mig del camí, s’enfilava dalt d’un arbre o d’una roca i obligava els viatgers a deixar tot el que duien de valor dins la capa; si no l’obeïen, els amenaçava amb el seu pedrenyal.

Com que coneixia molt bé tots els racons de les muntanyes, sabia on amagar-se perquè ningú no el trobés.

No se sap com va acabar la vida d’en Capablanca.

 

 

La cadira de Sant Cristòfol

pepbarberalamorella11

En Cristòfol era un gegant que vivia a Begues i duia un pi que feia servir de bastó. Una nit de llamps i trons va ajudar a travessar la riera a un nen que havia fet el món. D’aquí li vingué el nom de Cristòfol, que en grec vol dir el portador de Crist. Tot sovint en Cristòfol anava a festejar a Santa Marta, que vivia a l’Hospital de Cervelló, a Olesa de Bonesvalls. Quan els olesans se’n van assabentar, no els va agradar gens i li van començar a llançar pedres. I quan se’ls van acabar, van seguir llançant-li cebes i alls. En Cristòfol va arrancar a córrer fins que va arribar al terme de Begues i allí va fer una pixarada que travessava nou vegades el camí. Els que el perseguien no el van poder empaitar i el van haver de deixar estar. En Cristòfol va poder descansar i va asseure’s en una roca que va quedar en forma de cadira i on si pot veure la marca del bastó i les dues petjades del gegant. Més tard, una noia barcelonina anomenada Eulàlia va anar a Begues i s’hi va quedar per viure-hi. Des d’aleshores, en Cristòfol i L’Eulàlia surten junts pels carrers del poble com a patró i patrona de Begues.

Les bruixes del castell de Montsoriu

 

  pepbarberaelcastelldemontsoriu1

En el castell de Montsoriu hi havia viscut una bruixa dita na Guilleuma, que totes les nits sortia seguida d’una gran cort de serventes, totes elles vestides de blanc. Voltaven les runes del castell en llarga processó, sembrant malura i mal averany, i feien perdre les collites de tots els pagesos del volt. Un dia el senyor rector de Breda les va ruixar amb els asperges i varen fugir totes. D’un bot van anar a parar al pic de Morou i, d’un altre, al fons del gorg Negre de Gualba, on encara fan de les seves.